dimarts, 3 de febrer del 2015

Sin emoción no hay aprendizaje

La neurociencia demuestra que el elemento esencial en el aprendizaje es la emoción. Sin emoción no puede haber atención, que es la puerta del aprendizaje. Sólo se peude aprender aquello que se ama, aquello que dice algo nuevo a la persona, que significa algo, que sobresale del entorno.

Vés al artículo completo

diumenge, 1 de febrer del 2015

Tres consells per ensenyar al teu fill a llegir i a escriure de manera armoniosa i eficaç



Sense pretendre oferir una fórmula màgica perquè tots els nens i nenes acabin sent uns premis Nobel de literatura, aquest article aspira a sintetitzar els principals coneixements de la recerca educativa i la meva pròpia experiència per proporcionar tres consells senzills que augmenten les possibilitats que els infants aprenguin a llegir i escriure amb èxit i sense traumes. No sense afany polèmic, m'he permès posar en evidència alguns errors que, des de temps remots, es cometen regularment a les escoles i a les llars.

Aquí trobeu l'enllaç a l'article integral


dilluns, 26 de gener del 2015

Entrevista en la revista La Tortuga

Entrevista amb Francesco CEREGHINI

Puntualment a l’hora que havíem quedat, concretament a la Biblioteca Comunal d’Ordino,
arriba en Francesco. Amb un somriure al rostre i les mans fredes, comencem la que serà
la nostra primera entrevista.

dissabte, 24 de gener del 2015

Sobre el retorno a los uniformes escolares en los colegios españoles


Foto: ecoaula.eleconomista.es

“Considero que sería un paso atrás”.
“Yo, en cambio, estoy a favor: ya no habrá discriminación entre los alumnos/as por como van vestidos/as, ni se pelearán porque llevan o no llevan ropa de marca”.
En primer lugar, no estoy tan seguro sobre el hecho que ya no habrá discriminación: seguirá habiendo el niño o la niña que siempre lleva el uniforme impecable y aquel que lo lleva sucio, roto o de una talla inadecuada. Y sin duda, fuera de la escuela, seguirá habiendo discriminación y la cuestión de las marcas.
En cambio, con los uniformes, evitamos enfrentarnos a este problema en la escuela y perdemos la oportunidad para tratarlo, hablar de ello y hacer reflexionar a las chicas y chicos, de la edad que sean.
En la base del dilema está siempre la misma cuestión: si pensamos que la escuela sirve para aprender a leer y a escribir, a manejar los números, a conocer hechos históricos, etc., en definitiva, que su función se reduce al saber, pues mejor evitar que un tema ajeno e inoportuno como la ropa interfiera en el trabajo del aula. Pero si consideramos que la escuela debería enseñar no sólo a saber, sino también a opinar y a saber vivir, entonces no deberíamos desaprovechar ninguna oportunidad para crear debates y espacios de reflexión sobre los problemas del día a día. Y entre ellos, claro que sí, está incluido el tema de la ropa que llevamos, que va relacionado con la influencia de la televisión, con el consumismo, con el medio ambiente, con las desigualdades sociales.
Un debate en el aula sobre este argumento puede hacerse en cualquier momento a partir de conflictos o preguntas que surjan espontáneamente de los alumnos. De aquí podrían nacer proyectos globales interesantes para profundizar en torno a la publicidad o al origen de la ropa y de los materiales que se utilizan.
Otra posibilidad es la de incluir en la programación un proyecto que permita tratar este tema. Un ejemplo concreto -que se llevará a cabo en la Escuela Andorrana en el ciclo superior de primaria a partir del próximo curso- es un proyecto de investigación sobre la evolución de la ropa en el tiempo, es decir, como se vestía la gente en diferentes épocas históricas (y bien podría hacerse en diferentes culturas y Países en la actualidad). El proyecto se acabará con un “desfile histórico”. 
En llevar a cabo un proyecto como este no hay que perder de vista que la finalidad no es que los niños sepan detalladamente cómo se vestían, por ejemplo, los franceses en el ‘700 (contenidos factuales), sino que se den cuenta que el concepto de “vestirse bien” es muy relativo. Que una ropa no vale más porque sale en la tele o porque la lleva más gente y que si queremos vestirnos todos/as iguales acabaremos pareciéndonos a un rebaño de ovejas. Cada uno/a de nosotros/as es diferente, es único y es tanto más inteligente cuanto más piensa con su cabeza y no se deja influenciar por la publicidad o por lo que dicen, hacen o piensan los demás. Es un concepto muy sencillo al cual los niños y niñas, incluso pequeños/as, pueden llegar solos/as a través de la búsqueda, la reflexión personal y de grupo y el debate colectivo.

divendres, 6 de novembre del 2009

Pautes generals per a una educació emocionalment sana

Foto: reflexionesdiarias.wordpress.com


La recerca científica i la pràctica psicopedagògica ens ensenyen que les claus perquè els nostres fills i filles creixin sans i feliços sòn, bàsicament, dos:
1. Passar amb ells un temps suficient i de bona qualitat (deixant de banda les nostres preocupacions durant l'estona que compartim amb ells) i
2. Escoltar-los. Demostrar-li que allò que ens volen explicar és important, per nosaltres, al menys tant com ho és allò que ens expliquen els demés.

A més, per una educació emocionalment sana, recomanem:

- No etiquetar negativament, sinó explicar positivament. No donar mai al nen etiquetes negatives, dient, per exemple, que és dolent, mandrós, o egoista. Fer-ho no li ajuda a canviar el seu comportament i, al contrari, amb el temps farà que integri a la seva personalitat aquella característica que li atorguem (la profecia que s’autoacompleix). El que s’ha de fer davant d’uns comportaments inadequats és descriure’ls amb paraules que el nen pugui entendre, per exemple “no has fet cas a la mare”, i explicar-li tot seguit com ha de fer i perquè.

- Preguntar-se sempre el motiu d’un comportament. Quan el nen fa coses inapropiades o es mostra capritxós, pot haver-hi una demanda d’atenció, una reacció a alguna cosa que ha trobat injusta, o l’expressió d’un malestar o d’una inquietud. Els nens moltes vegades no són capaços d’entendre els seus propis sentiments, i, encara menys, d’explicar les raons dels seus comportaments. No hem de tenir por als capritxos i a les “pataletes”: no és cert que, si alguna vegada deixem que el nen que fa un caprici “es surti amb la seva”, serà més probable que torni a fer-ho. Només hem de vigilar que aquesta no sigui la única manera que té per a aconseguir la nostra atenció.

- Complir les promeses. Siguin positives o negatives. Que el comportament davant del nen sigui coherent amb allò que diem, ja que el nen es pot desorientar. Evitar fer promeses que no es poden mantenir, així com “amenaces” que no es poden acomplir.

- Coherència entre les persones que eduquen el nen. És important que els pares parlin entre ells i que tinguin unes pautes i comportaments comuns i coherents. Cada un dels pares ha de reforçar davant del nen la capacitat de judici de l’altre genitor, i mai posar-la en discussió.

- No generar culpabilitat al nen. Especialment en públic. Procurar no humiliar-lo mai. La vergonya no li ajudarà a millorar el seu comportament.

- Normes clares i explícites. Parlar en termes molt concrets i assegurar-se que hagi entès. Mai no cansar-se de repetir el que esperem de ell.

- Reforços positius. És important elogiar l’esforç, no tant el resultat. S´ha de començar a elogiar l’esforç de cada petit pas donat cap a la conducta desitjable, cada progrés en aquest camí, per petit que sigui. Perquè un elogi (reforç) sigui eficaç ha de donar-se immediatament després del bon comportament, especialment amb els nens petits.

- Donar-li amor incondicional. El nen ha de saber que se’l valora i se l’estima incondicionalment, és a dir, que l’amor no és un premi pel bon comportament. Abraçar-lo i escoltar-lo freqüentment és fonamental pel seu desenvolupament emocional i, en conseqüència, cognitiu.

- L’extinció. És una tècnica molt eficaç per a fer desaparèixer una conducta no desitjada, però només funciona si s’aplica correctament. Consisteix en no prestar atenció al comportament indesitjable, és a dir, no reaccionar de cap manera. S’ha de tenir en compte que, al principi, el nen farà tot el que pugui per atreure l’atenció i incrementarà la intensitat i la freqüència de la seva conducta dolenta. Per tant, es necessita molta fermesa. Al mateix temps és oportú reforçar la conducta contrària (bona) i dirigir l’atenció cap al nen quan s’està portant bé. També en aquest cas, és important una bona comunicació entre pares i educadors per a decidir el que es pot i el que no es pot ignorar.

- Els càstigs, l'últim recurs. El càstig mai no ensenya al nen el que s’ha de fer, i només li ensenya el que no s’ha de fer si procurem explicar-li el perquè està castigat d’una forma que li sigui comprensible. S’ha de fer servir el càstig amb moderació, del contrari el nen s’hi acostuma i “tant li fa”, deixant-nos una desagradable sensació d’impotència. Abans de castigar el nen, és important haver-li explicat (i assegurar-se que hagi entès) quins comportaments no són correctes i quines conseqüències tindran. En aquest sentit, és necessari ser ferms i portar el càstig “anunciat” fins al seu compliment. Per tot el que s`ha dit, el càstig ha de ser l’últim recurs.

- Donar-li amor incondicional. Ja ho sé, ja ho he dit abans... però ho torno a repetir en referència als càstigs : el nen ha de saber que les conseqüències d’un mal comportament no poden arribar a fer-li perdre l’amor dels pares. Ha de sentir que mai s’ha posat en dubte l’estimació.

- Els càstigs físics no són efectius. Augmenten l’agressivitat del nen i generen ansietat, la qual, per la seva banda, augmenta la inquietud motriu i la impuslivitat.