 |
La recerca científica i la pràctica psicopedagògica ens ensenyen que les claus perquè els nostres fills i filles creixin sans i feliços sòn, bàsicament, dos:
1. Passar amb ells un temps suficient i de bona qualitat (deixant de banda les nostres preocupacions durant l'estona que compartim amb ells) i
2. Escoltar-los. Demostrar-li que allò que ens volen explicar és important, per nosaltres, al menys tant com ho és allò que ens expliquen els demés.
A més, per una educació emocionalment sana, recomanem:
- No etiquetar negativament, sinó explicar positivament. No donar mai al nen etiquetes negatives, dient, per exemple, que és dolent, mandrós, o egoista. Fer-ho no li ajuda a canviar el seu comportament i, al contrari, amb el temps farà que integri a la seva personalitat aquella característica que li atorguem (la profecia que s’autoacompleix). El que s’ha de fer davant d’uns comportaments inadequats és descriure’ls amb paraules que el nen pugui entendre, per exemple “no has fet cas a la mare”, i explicar-li tot seguit com ha de fer i perquè.
- Preguntar-se sempre el motiu d’un comportament. Quan el nen fa coses inapropiades o es mostra capritxós, pot haver-hi una demanda d’atenció, una reacció a alguna cosa que ha trobat injusta, o l’expressió d’un malestar o d’una inquietud. Els nens moltes vegades no són capaços d’entendre els seus propis sentiments, i, encara menys, d’explicar les raons dels seus comportaments. No hem de tenir por als capritxos i a les “pataletes”: no és cert que, si alguna vegada deixem que el nen que fa un caprici “es surti amb la seva”, serà més probable que torni a fer-ho. Només hem de vigilar que aquesta no sigui la única manera que té per a aconseguir la nostra atenció.
- Complir les promeses. Siguin positives o negatives. Que el comportament davant del nen sigui coherent amb allò que diem, ja que el nen es pot desorientar. Evitar fer promeses que no es poden mantenir, així com “amenaces” que no es poden acomplir.
- Coherència entre les persones que eduquen el nen. És important que els pares parlin entre ells i que tinguin unes pautes i comportaments comuns i coherents. Cada un dels pares ha de reforçar davant del nen la capacitat de judici de l’altre genitor, i mai posar-la en discussió.
- No generar culpabilitat al nen. Especialment en públic. Procurar no humiliar-lo mai. La vergonya no li ajudarà a millorar el seu comportament.
- Normes clares i explícites. Parlar en termes molt concrets i assegurar-se que hagi entès. Mai no cansar-se de repetir el que esperem de ell.
- Reforços positius. És important elogiar l’esforç, no tant el resultat. S´ha de començar a elogiar l’esforç de cada petit pas donat cap a la conducta desitjable, cada progrés en aquest camí, per petit que sigui. Perquè un elogi (reforç) sigui eficaç ha de donar-se immediatament després del bon comportament, especialment amb els nens petits.
- Donar-li amor incondicional. El nen ha de saber que se’l valora i se l’estima incondicionalment, és a dir, que l’amor no és un premi pel bon comportament. Abraçar-lo i escoltar-lo freqüentment és fonamental pel seu desenvolupament emocional i, en conseqüència, cognitiu.
- L’extinció. És una tècnica molt eficaç per a fer desaparèixer una conducta no desitjada, però només funciona si s’aplica correctament. Consisteix en no prestar atenció al comportament indesitjable, és a dir, no reaccionar de cap manera. S’ha de tenir en compte que, al principi, el nen farà tot el que pugui per atreure l’atenció i incrementarà la intensitat i la freqüència de la seva conducta dolenta. Per tant, es necessita molta fermesa. Al mateix temps és oportú reforçar la conducta contrària (bona) i dirigir l’atenció cap al nen quan s’està portant bé. També en aquest cas, és important una bona comunicació entre pares i educadors per a decidir el que es pot i el que no es pot ignorar.
- Els càstigs, l'últim recurs. El càstig mai no ensenya al nen el que s’ha de fer, i només li ensenya el que no s’ha de fer si procurem explicar-li el perquè està castigat d’una forma que li sigui comprensible. S’ha de fer servir el càstig amb moderació, del contrari el nen s’hi acostuma i “tant li fa”, deixant-nos una desagradable sensació d’impotència. Abans de castigar el nen, és important haver-li explicat (i assegurar-se que hagi entès) quins comportaments no són correctes i quines conseqüències tindran. En aquest sentit, és necessari ser ferms i portar el càstig “anunciat” fins al seu compliment. Per tot el que s`ha dit, el càstig ha de ser l’últim recurs.
- Donar-li amor incondicional. Ja ho sé, ja ho he dit abans... però ho torno a repetir en referència als càstigs : el nen ha de saber que les conseqüències d’un mal comportament no poden arribar a fer-li perdre l’amor dels pares. Ha de sentir que mai s’ha posat en dubte l’estimació.
- Els càstigs físics no són efectius. Augmenten l’agressivitat del nen i generen ansietat, la qual, per la seva banda, augmenta la inquietud motriu i la impuslivitat.
